LA PEDRA EN SEC

Aproximació històrica al paisatge etnològic de la ruta Volta la Pedra

La tècnica constructiva de la pedra en sec és de difícil estudi i per a la seua consecució cal la realització d’un treball interdisciplinari des de diferents enfocaments com ara l’arqueològic, l’etnogràfic i l’arquitectònic. La interrelació d’aquesta tècnica amb el paisatge que ha modelat no és sempre tractada ni interpretada de manera rigorosa.

En aquells indrets on ha estat escassa l’antropització recent del medi, per la manca d’aplicacions agrícoles modernes, s’ha conservat gran part del sistema d’explotació agrícola, ramader i silvícola de Vilafranca, la representació del qual és un paisatge de la pedra en sec. Aquest patrimoni, però, també resulta de difícil adscripció cronològica perquè alguns dels elements estudiats tenen el seu origen en la configuració del sistema d’explotació medieval cristià que ha anat perpetuant-se (fossilitzant-se), amb les òbvies modificacions i adaptacions conjunturals, al transcórrer del temps.

El medi físic del terme municipal, ha patit una constant antropització des d’almenys l’Edat del Bronze, amb una important fase caracteritzadora a partir de la colonització catalanoaragonesa ja al s. XIII.

Pel que fa al paisatge, cal dir que a banda dels elements etnològics merament relacionats amb l’activitat pecuària feudal (i/o anterior), les parets serrades, i els marges dels abancalaments, ja més recents i causats per l’expansió agrícola, l’element etnològic més representatiu és la caseta de volta. Açò, possiblement, es deu a la certa monumentalitat del seu volum i a la pròpia bellesa estètica de l’element.

Com ja s’ha assenyalat, la tècnica és ancestral, però no així la datació de les obres i dels paisatges que ha ajudat a modelar. Pel que fa als elements més vistosos de la pedra en sec, la datació de les casetes existents, a hores d’ara, no pot endarrerir-se més enllà del moment de creació del paisatge rural actual, és a dir, de la meitat del s. XVIII. Les casetes, normalment associades al trencament d’antics boscos i zones de pastura, deixaren de ser construïdes, en general, a les primeres dècades del s. XX. Moltes d’elles es troben actualment “perdudes” a artigues on el bosc ha recuperat el seu antic espai.

Les parets que delimiten assagadors, finques i espais comunals, en alguns casos, sí que podrien datar-se a partir del s. XV que és quan s’accentua la necessitat d’evitar l’entrada de raberes (ramats) als conreus i aquests comencen a proliferar. Per força, alguns elements dedicats a la logística de l’activitat pecuària (pous, abeuradors, comptadors, corrals, etc.) ja eren necessaris al s. XIII, o abans, però cal admetre que la seua arribada fins a l’actualitat en el seu estat original és difícil de demostrar, especialment pel constant manteniment i reparació d’aquests.

Possiblement, la datació més dificultosa de determinar és dels marges que contenen els bancals. Tot i que la tècnica de la pedra en sec ha estat registrada en excavacions arqueològiques, la seua datació en els marges del paisatge actual és encara relativa. Especialment la dels bancals associats als masos més antics, els medievals. Més fàcil, però, és la de la identificació de les llastres. Aquestes solen aparèixer, ja a partir de la meitat del s. XVIII, acompanyant les casetes de volta clarament concebudes per a l’aixopluc d’animals dedicats a la llaurada de conreus i la residència humana puntual i, fins i tot, estacional (poden arribar a comptar amb pessebre, porta de gran dimensions que permet l’entrada de l’animal i pou). Els marges d’altres espais de conreu associats a tancaments de terrenys comunals, com ara les Tancades (antiga devesa) o el de les artigues del Bovalar, apareixen al moment del canvi d’ús del ramader a l’agrícola o quan ja no estan tan freqüentats o no són útils.

En darrer lloc, cal assenyalar que tot i la realització de diferents inventaris i catalogacions al respecte, la caracterització tipològica de parets, casetes i marges continua sense donar informació cronològica. Les dades obtingudes solen limitar-se, en el millor dels casos, a qüestions funcionals (principalment, casetes dedicades a l’agricultura o a la pastura i murs de delimitació d’assagadors o propietats) a banda de la identificació de l’element (aigüera, comptador, escaletes, etc.). Així doncs, per a la determinació de la seua cronologia es fa necessària la realització d’estudis integrals del paisatge on es localitza, funciona i caracteritza l’element investigat.